domingo, 23 de febrero de 2014

Mi Tio

“Mi tío” és una pel·lícula que resumeix fantàsticament la arquitectura i la ciutat de mitjans del segle XX. La pel·lícula de Jacques Tati mostra els contrastos entre dos mons, dos maneres de viure i de entendre la ciutat i l’arquitectura que a finals dels anys 50 és superposarien violentament.

Un és el mon de la modernitat exagerada per un optimisme futurista i l’altre serà representat per la ciutat tradicional.

Aquests dos mons estan representats en la pel·lícula de Tati en tres nivells diferents: l’habitant, la seva casa i l’entorn quotidià o el barri. Un nen va ser el connector entre aquests dos mons completament diferents. Ell viu en el barri modern, en una casa moderna i té una família moderna. A l’altre costat, esta l’Oncle del nen, Monsieur Hulot representat per Tati, que viu en la part antiga de la ciutat, en una casa antiga.

La afilada mirada critica del director marca en cada escena les diferencies entre aquests dos mons en un contrapunt incessant. Tati passa habitualment a buscar al nen a la escola, per portar-lo després a casa de la seva germana, qui esta casada amb Arpel, un exitós fabricant de plàstics. Tati en canvi no te feina.

La Vila Arpel és una bombolla supermoderna, esnob, freda i poc pràctica tancada al exterior mitjançant un mur que la separa de la resta del barri. Només una gran contraporta per el cotxe la connecta amb la ciutat. La casa de Tati en canvi és un complex laberint de vivendes, escales i passadissos on difícilment és pot escapar de la mirada, la salutació, la conversa casual, en definitiva del contacte social amb el barri. La casa forma part del barri.

Davant de la casa moderna i tancat entre els seus murs, és troba un jardí meticulosament dissenyat fins el mes mínim detall, fins el punt de dificultar qualsevol activitat que és vulgui realitzar en ell. Una imatge clara que és reflexa en el constant avorriment del nen quan esta a casa seva. En contrast, el pati de la casa de Tati és el barri mateix. Els nens del barri es reuneixen i jugant en solars vuits o entre els cotxes al carrer.

Mentrestant la “eficiència” sembla ser la paraula que expressà la casa moderna, amb els seus mecanismes electrònics a distancia i els electrodomèstics omnipresents en la vida familiar (nomes la cuina, immaculadament blanca ja és una complexa sala de maquines on sentir-se perdut) i dissenyat amb un estil tan avantguardista com poc acollidor i funcional;  és la “ineficiència” la que és retracta en el barri antic on ningú sembla fer el que te que fer: el verduler ven des de la taula de un bar a uns cinquanta metres del lloc de verdures, l’escombriaire no escombra, etc. No obstant la mirada és critica i la eficiència acaba sen inconvenient quan mes de una vegada els artefactes no responen als seus amos.

La cinta, escrita , dirigida e interpretada per Tati en 1958 fa una critica mes acida contra la societat moderna, tecnificada i deshumanitzada i també contra la societat de consum i el mecanisme que ofega l’individu.

No hay comentarios:

Publicar un comentario