Un és el mon de
la modernitat exagerada per un optimisme futurista i l’altre serà representat
per la ciutat tradicional.
Aquests dos mons
estan representats en la pel·lícula de Tati en tres nivells diferents:
l’habitant, la seva casa i l’entorn quotidià o el barri. Un nen va ser el
connector entre aquests dos mons completament diferents. Ell viu en el barri
modern, en una casa moderna i té una família moderna. A l’altre costat, esta
l’Oncle del nen, Monsieur Hulot representat per Tati, que viu en la part antiga
de la ciutat, en una casa antiga.
La afilada mirada
critica del director marca en cada escena les diferencies entre aquests dos
mons en un contrapunt incessant. Tati passa habitualment a buscar al nen a la
escola, per portar-lo després a casa de la seva germana, qui esta casada amb
Arpel, un exitós fabricant de plàstics. Tati en canvi no te feina.
La Vila Arpel és
una bombolla supermoderna, esnob, freda i poc pràctica tancada al exterior
mitjançant un mur que la separa de la resta del barri. Només una gran
contraporta per el cotxe la connecta amb la ciutat. La casa de
Tati en canvi és un complex laberint de vivendes, escales i passadissos on
difícilment és pot escapar de la mirada, la salutació, la conversa casual, en
definitiva del contacte social amb el barri. La casa forma part del barri.
Davant de la casa
moderna i tancat entre els seus murs, és troba un jardí meticulosament
dissenyat fins el mes mínim detall, fins el punt de dificultar qualsevol
activitat que és vulgui realitzar en ell. Una imatge clara que és reflexa en el
constant avorriment del nen quan esta a casa seva. En contrast, el pati de la
casa de Tati és el barri mateix. Els nens del barri es reuneixen i jugant en
solars vuits o entre els cotxes al carrer.
Mentrestant la
“eficiència” sembla ser la paraula que expressà la casa moderna, amb els seus
mecanismes electrònics a distancia i els electrodomèstics omnipresents en la
vida familiar (nomes la cuina, immaculadament blanca ja és una complexa sala de
maquines on sentir-se perdut) i dissenyat amb un estil tan avantguardista com
poc acollidor i funcional; és la
“ineficiència” la que és retracta en el barri antic on ningú sembla fer el que
te que fer: el verduler ven des de la taula de un bar a uns cinquanta metres
del lloc de verdures, l’escombriaire no escombra, etc. No obstant la mirada és
critica i la eficiència acaba sen inconvenient quan mes de una vegada els
artefactes no responen als seus amos.
La cinta, escrita
, dirigida e interpretada per Tati en 1958 fa una critica mes acida contra la
societat moderna, tecnificada i deshumanitzada i també contra la societat de
consum i el mecanisme que ofega l’individu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario