ARNE JACOBSEN

Arne Jacobsen (1902 – 1971) fou arquitecte i dissenyador, nascut a Copenhaguen. Va estudiar a la Acadèmia Reial de Belles Arts de Dinamarca i mes tard a la Facultat de Arquitectura.

Jacobsen fou una figura de gran prestigi internacional, que consegui fusionar els ideals modernistes amb el naturalisme tan característic del disseny nòrdic. Fou un geni del art noveaux i dels seus dissenys s´ha dit que son molt senzills, elegants i funcionals i un altre terme que s’utilitza per el disseny que es diu “a temporal”.

El seient que he triat per fer el comentari, és el que Jacobsen va dissenyar per el teatre a la platja de Bellevue (1935 – 1937).

 

 

M’ha interessat aquest seient per la tècnica utilitzada per la seva fabricació, doncs es tracta de varies lamines de xapa de plataner per la part interior, impregnades de cola tipus urea formol i la ultima xapa que és la vista, en aquest cas és de faig. Tot aquest paquet de xapes, es posa dins de una premsa de alta freqüència que polimeritza els components actius de la cola, endurint-la de forma irreversible. Després, és mecanitza la peça donant-li la fora desitjada.

Aquest sistema de producció, permet la realització de fabricacions en sèrie.

EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DE PARÍS

ART DECO, ART NOUVEAU I MOVIMENT MODERN (Le Corbusier)

La Exposició Internacional de Paris (1889) va permetre que molta gent coneixes l’Art Deco, però l’origen  de aquest estil francès és mes antic. El va provocar la arribada dels ballets russos (1909) van tenir un efecte molt important en la societat parisina. Part del atractiu de l’Art Deco era el seu aire glamuros. Els principals partidaris del nou estil eren modistes rics.

L’Art Deco fou l’últim de una sèrie d’estils creatius. El moviment de les “Arts and Crafts” de Anglaterrra havia començat a produir l’estil “Chalet Angles” que igual que el de “Reina Ana, es basava en una arquitectura domestica anterior, mes lliure i original en l’ interiorisme dels espais interiors. Cap l’any 1925, és donava per fet, al menys a França que es podien dissenyar interiors confortables sense cap referència en el passat.
Desprès de la primera gerra mundial, l’ambient excitant dels anys vint; la prosperitat de la postguerra estava en plena efervescència, i l’estil modern-jazz semblava l’adequat. Va haver consens en que l’exposició de Paris va esdevenir un èxit. L’estil “mes modern dels moderns resultava estrany a vegades, exòtic sovint, però tothom estava d’acord en que era el futur.

També va participar amb un pavelló a la exposició de Paris, una revista petita que es deia “Esperit Nou”, en quant al públic en general no els hi va interessar gaire la casa exposada al estand de “Esperit Nou”. Tampoc cap dels articles publicats sobre l’exposició que es varen publicar en les revistes americanes e angleses de arquitectura varen fer cap menció directament del edifici. Però, aquest edifici que ni tan sols va merèixer cap critica, tingué mes influencia en l’evolució de la llar que cap altre.

L’estand estava projectat per els cosins Jeanneret, Chales-Edouard i Pierre. El primer, que era el director de la revista “Esperit Nou” adquirí mes renom amb el seu pseudònim “Le Corbusier”.

Le Corbusier estava totalment en contra del art decoratiu. Vol dir rebuig total per l’ornamentació que caracteritza els estils de resurreccions de èpoques històriques. Però també significa rebuig per les resurreccions tan creatives com els estils de Arts i de Secessió i d’evitar la decoració abstracte del Art Deco.

Le Corbusier, lamenta l’hàbit francès de col·leccionar mobles. En una exposició consagrada a les arts decoratives, el estand de Le Corbusier no tenia cap decoració ni a judici de la majoria res d’art. Segons Le Corbusier, aquests canvis és devien a les necessitats de una “nova era mecàniques”.

Segons Le Corbusier, la tasca del dissenyador consisteig en identificar la solució “correcta”; una vegada trobada, la gent tenia que acostumar-se a ell. En cert sentit, seguia sent un arquitecte del segle XIX aferrissat en la lluita dels estils. De axó tractava l’Esperit Nou: un estil nou, un estil adequat al segle XX, un estil per l’Era de la Maquina, un estil per una vida mes eficient.

Parlem de...

La innovadora escola  Bauhaus va sorgir a Alemanya l’any 1919 i fusionà la docència de les belles arts i de les arts i oficis.

Els pensaments i l’obra d’alguns dels seus professors, com ara Walter Gropius o Marcel Breuer, al voltant del disseny, la seva funció, l’efecte del edificis en les persones que viuen i treballen en ells, etc., segueixen captivant i generant debat al món artístic i entre el públic general. Nascut a Pécs, al sud d’Hongria, l’any 1912, Marcel Breuer obtingué una beca per a l’Escola de Belles Arts de Viena el 1920. Però, decebut pels estudis, va presentar la sol·licitud per estudiar a la Bauhaus, recentment fundada.

La figura de Marcel Breuer (1902 – 1981) és inseparable de la Bauhaus, Com a alumne i, mes endavant , com a director de taller d’ebenisteria, va esdevenir-ne un dels dissenyadors de moble mes prestigiosos i influents durant la dècada de 1920. La seva primera obra de taller fou la “cadira africana” o “cadira romàntica”, tallada a mà i pintada com un gran tron, de clara influència primitivista. Dos anys desprès, creà la cadira  Lattice, on ja evidenciava noves inquietuds i influències properes a l’abstracció de l’estètica del grup neerlandès De Stijl, especialment del seu dissenyador Rietveld.

El disseny i creació de mobles va ser una de les disciplines que més contingut  i innovació van aportar a l’escola de la Bauhaus. De fet, el mobiliari va contribuir en gran mesura a la formació del nom “Bauhaus”, una llegenda que ha traspassat els seus orígens i límits.

La cadira de travessers (Lattenstuhl o Lattice chair) de Marcel Breuer, i els seus dissenys de mobles d’acer tubular han esdevingut veritables icones del segle XX, així com les butaques Barcelona i Weissenhof, de Mies van de Rohe. Es van convertir en símbols del disseny modern, sobretot en la recerca de funcionalitat i desmaterialització progressiva. Marcel Breuer ja ho expressava amb la idea utòpica de la “columna d’aire”, el pas natural a seguir, segons ell, després de la cadira de braços Wassilly, amb la qual va idear la suspensió de la persona asseguda còmodament en una cadira de braços de mínim pes, gràcies a l’acer tubular. Sembla que Breuer, es va inspirar en el manillar de la seva bicicleta i desenvolupà els primers dissenys amb la col·laboració d’un taller sense la implicació de la Bauhaus. Com a director del taller, un dels primers dissenys va ser  la butaca Wassily, l’any 1926.

L’any 2003, es va organitzar l’exposició a Berlin: “Mobles Bauhaus”, que va aplegar mobiliari i documentació inèdits d’un període de quaranta anys; per retre un just homenatge a tots els artífexs que contribuïren en la creació i disseny de mobiliari, produïts entre els anys 1919 i 1933 a la Bauhaus.

Les peces del taller de la Bauhaus d’aquesta època es caracteritzen visualment per ser innovadores en el tintar de les fustes o en la inclinació de les potes posteriors de les cadires però, en el fons es basen en formes convencionals. Aquets models tingueren força acceptació entre la classe mitjana que adquirí mobiliari a la Bauhaus. Però van ser els dissenys de mobles mes radicals de Marcel Breuer i Josef Albers els que catapultaren la Bauhaus a la fama. Juntament amb el llum de Jucker i Wagenfeld, la cadira de travessers de Breuer va esdevenir-ne la peça insigne.

Els anys 1923 – 1925 van ser els anys daurats per al taller d’ebenisteria i per a tota l’escola. Si bé la cadira de travessers de Breuer es va vendre amb èxit, l’any 1924, la gran part de la producció del taller era sota comanda per a peces individuals.

L’excepció va ser el mobiliari per a infants. Aquesta tipologia de mobiliari dissenyades per Breuer i adaptada als nens era innovadora a la dècada del anys 20 i la Bauhaus va saber aprofitar una demanda incipient de la classe mitjana que perdurà fins als anys 30. L’any 1924 Breuer va marxar de la Bauhaus a treballar a París per a un arquitecte, però acceptà de tornar a la nova seu de la Bauhaus a Dessau, en rebre la invitació de Walter Gropius per dirigir el taller d’ebenisteria.

Com a director del taller d’ebenisteria de la nova seu a Dessau, els dissenys de Breuer per a l’edifici de l’escola i per la casa de Gropius van inaugurar el nou període amb molt bona acollida de la premsa. Aquesta casa es va idear com a l’escenari propagandístic ideal. Ja no hi havia lloc per al mobiliari antic, només peces de la nova era funcional. També Kandinsky, Muche i Moholy-Nagy van encarregar al taller i a Breuer mobiliari per a les seves cases.

Un dels exemples de la nova experimentació de Breuer va ser la remodelació d’un apartament per al productor teatral Erwin Piscator i la seva esposa Hildegard a Berlin, el 1937.

El compromís docent de Breuer ocupava molta dedicació que li restava temps creatiu de l’escola. Quan Gropius va renunciar a la direcció de l’escola, Breuer també va  abandonar-la, l’abril de 1928 i tots dos es traslladen a Berlin on s’establi com a arquitecte i dissenyador.

L’any 1930, Mies van der Rohe n’assumí la direcció per donar a la Bauhaus una nova orientació. Els únics prototips produïts després de 1937 en fusta i acer van ser els seus.

No passa desapercebut el fet que les propostes d’arquitectura  i de disseny  d’interiors de Gropius, Breuer, Moholy-Nagy i Bayer –tots ells antics professors de la Bauhaus – volien ser una projecció internacional d’aquella Bauhaus que ells havien viscut.

L’any 1931 cansat de les critiques de la oposició de l’Associacio d’arquitectes va marxar de Berlin i es traslladà a Budapest, per després tornar a Alemanya i, tornar a marxar a Suïssa el 1933. Poc temps després, s’establi a Londres per col·laborar amb Gropius a l’empresa Isokon.

Propiciat pel retorn de Gropius a la docència a la Universitat de Harvard als EE.UU, on el mateix Breuer va esdevenir també professor.

Tot i que Breuer es concentrà en el treball d’arquitectura, durant la resta de la seva trajectòria professional, no deixa de dissenyar mobles. Des de la seva arribada als EE.UU fins el encàrrec de l’edifici de la Seu de la Unesco de París, Breuer es va convertir en un dels arquitectes preferits de les classes dirigents progressistes. Potser per darrere de Mies van der Rohe.

El pas a l’arquitectura monumental en formigó caracteritzà les seves creacions a partir dels anys seixanta. El Whitney Museum of American Art de Nova York és un dels llegats més impressionants a la ciutat on visqué fins a la fi dels seus dies l’any 1981.

Evolució de l’estructura i la forma dels mobles a l’època isabelina (1833 – 1868)

Els anys anteriors del regnat d’Isabel II, a Catalunya, apareix una preocupació per millorar les arts decoratives i la indústria en general. Ja l’any 1822, les manufactures catalanes mostraren interès per convocar una exposició dels seus productes als salons de la Llotja, avalats per la Junta de Comerç, exposició a la qual en seguiran altres, els anys 1825, 1826 i 1827. En aquest mateix any 1827,Catalunya ja havia participat a la 1ª Exposición Pública de los Productos de la Industria Española, a Madrid, on els industrials catalans van destacar per damunt de tot.

Els anys 1828, 1831 i 1840 Catalunya tornarà a participar en aquestes exposicions i els seus representants aconseguiran sempre els màxims premis. De la Expo·sición Pública de Productos de la Industria Española de 1844 a Barcelona, reservada exclusivament a les manufactures locals, en podem extreure dues coses: que la caoba és la fusta més utilitzada i que les referències a l’estil gòtic van guanyant terreny, per tant, i l’eclecticisme cada vegada és més important.

En aquest inici del període isabelí, les arts decoratives, en general, postren una “constant ambigüitat, tant en les seves formes com en els motius d’aplicació decorativa” com diu Caveda als seus articles. Així doncs, sembla que la presència del món medieval sigui la nota més rellevant, però, al mateix temps, comencen a aparèixer les primeres referències eclèctiques a final dels anys 30, que seran cada vegada més freqüents durant els 40. En aquests anys 30, fins a arribar als anys 40, la permanença de les formes imperi són molt presents i en tenim constància en moltes de les tipologies del moment: cadires, calaixeres, tocadors, etc. Un exemple molt clar és el cadiratge de la Sala de Sessions de la Junta de Comerç, format per 22 cadires i construït el 1833. L’estructura possiblement està feta amb faig

Podem constatar que a partir de la segona meitat dels anys 20 i de la dècada dels anys 30 es mantenen considerablement les formes imperi, tendència que continuarà fins a mitjan segle, a causa de la lenta progressió dels tallers.

Les característiques que es van repetint de manera més generalitzada són la utilització de la fusta de caoba i de xapa de palma de caoba, sobretot en els frontals dels calaixos; la introducció de les marqueteries simètriques amb motius imperials partint d’un eix central (lires, victòries alades, palmetes, volutes amb algun detall floral, etc.), que acostumen a ser força simples; el moviment corbat dels calaixos principals del moble, en el cas de la calaixera (el superior i l’inferior), i als lligadors, sobretot el superior; els laterals axaflanats amb formes sinuoses decorats amb marqueteries; la incorporació d’originals, figures arrodonides com a peus dels mobles; el primer calaix pot tenir una forma triangular i rígida, en molts casos, però és un detall que no sobrepassa la dècada dels 30; les fustes clares s’utilitzen com a fons de moltes marqueteries, que es relacionaria amb el que es feia a França durant aquests mateixos anys (l’estil restauració); la forma de copa dels capçals de llit es manté d’èpoques passades, però, a més a més, se li afegeix alguna forma còncava o convexa en la seva estructura i també algun detall de marqueteria .

Cal mencionar com a novetat tècnica la utilització de daurat aplicat directament sobre la xapa de palma de caoba. Hem de destacar que les referències gòtiques comencen a ser presents al final de la dècada dels 30 (1835-1840) i coincideix amb el retorn del món medieval, però la seva incidència fou força escassa.

A la exposició Universal de Londres del 1851, es van exhibir peces fetes de paper maixé. Aquests mobles generalment d’estructures fines i delicades adoptaven formes de Lluís XV, sobretot entre els anys 1850 i 1865, però poc a poc les formes rectes aniran tenint cada vegada més presència, a partir del 1870.

La moda del tornejat s’estendrà fins ben entrat el segle XX, pel fet que la difusió d’aquest mobiliari la trobarem durant l’època alfonsina.

BIEDERMEIER

El Biedermeier és el nom d’un gust, d’una literatura, d’una corrent figurativa i d’un estil ornamental que es varen desenvolupar en la època de la Restauració en el Imperi austríac i la resta de Europa Central.

L’estil Biedermeier 1820 – 1850 (del adjectiu bieder = senzill) fou desenvolupat per alemanys i austríacs, reflecteix un estil de vida de la classe mitja; és caracteritza per una notable senzillesa, sobrietat i plasticitat, amb certa influencia d’estils neoclàssics.

A principis del segle XIX la burgesia exigia quelcom que fins aleshores havia estat reservat a un selecte cercle de consumidors; desitjava objectes amb estil propi, fets de diversos materials, el que va ser possible gracies a la millora dels sistemes de producció. Així va sorgir una oferta d’àmplia gama, que abastava des de els costosos bens de luxe fins els substituts barats.