Els anys anteriors del regnat d’Isabel II, a Catalunya, apareix una preocupació per millorar les arts decoratives i la indústria en general. Ja l’any 1822, les manufactures catalanes mostraren interès per convocar una exposició dels seus productes als salons de la Llotja, avalats per la Junta de Comerç, exposició a la qual en seguiran altres, els anys 1825, 1826 i 1827. En aquest mateix any 1827,Catalunya ja havia participat a la 1ª Exposición Pública de los Productos de la Industria Española, a Madrid, on els industrials catalans van destacar per damunt de tot.
Els anys 1828, 1831 i 1840 Catalunya tornarà a participar en aquestes exposicions i els seus representants aconseguiran sempre els màxims premis. De la Expo ·sición Pública de Productos de la Industria Española de 1844 a Barcelona, reservada exclusivament a les manufactures locals, en podem extreure dues coses: que la caoba és la fusta més utilitzada i que les referències a l’estil gòtic van guanyant terreny, per tant, i l’eclecticisme cada vegada és més important.
En aquest inici del període isabelí, les arts decoratives, en general, postren una “constant ambigüitat, tant en les seves formes com en els motius d’aplicació decorativa” com diu Caveda als seus articles. Així doncs, sembla que la presència del món medieval sigui la nota més rellevant, però, al mateix temps, comencen a aparèixer les primeres referències eclèctiques a final dels anys 30, que seran cada vegada més freqüents durant els 40. En aquests anys 30, fins a arribar als anys 40, la permanença de les formes imperi són molt presents i en tenim constància en moltes de les tipologies del moment: cadires, calaixeres, tocadors, etc. Un exemple molt clar és el cadiratge de la Sala de Sessions de la Junta de Comerç, format per 22 cadires i construït el 1833. L’estructura possiblement està feta amb faig
Podem constatar que a partir de la segona meitat dels anys 20 i de la dècada dels anys 30 es mantenen considerablement les formes imperi, tendència que continuarà fins a mitjan segle, a causa de la lenta progressió dels tallers.
Les característiques que es van repetint de manera més generalitzada són la utilització de la fusta de caoba i de xapa de palma de caoba, sobretot en els frontals dels calaixos; la introducció de les marqueteries simètriques amb motius imperials partint d’un eix central (lires, victòries alades, palmetes, volutes amb algun detall floral, etc.), que acostumen a ser força simples; el moviment corbat dels calaixos principals del moble, en el cas de la calaixera (el superior i l’inferior), i als lligadors, sobretot el superior; els laterals axaflanats amb formes sinuoses decorats amb marqueteries; la incorporació d’originals, figures arrodonides com a peus dels mobles; el primer calaix pot tenir una forma triangular i rígida, en molts casos, però és un detall que no sobrepassa la dècada dels 30; les fustes clares s’utilitzen com a fons de moltes marqueteries, que es relacionaria amb el que es feia a França durant aquests mateixos anys (l’estil restauració); la forma de copa dels capçals de llit es manté d’èpoques passades, però, a més a més, se li afegeix alguna forma còncava o convexa en la seva estructura i també algun detall de marqueteria .
Cal mencionar com a novetat tècnica la utilització de daurat aplicat directament sobre la xapa de palma de caoba. Hem de destacar que les referències gòtiques comencen a ser presents al final de la dècada dels 30 (1835-1840) i coincideix amb el retorn del món medieval, però la seva incidència fou força escassa.
A la exposició Universal de Londres del 1851, es van exhibir peces fetes de paper maixé. Aquests mobles generalment d’estructures fines i delicades adoptaven formes de Lluís XV, sobretot entre els anys 1850 i 1865, però poc a poc les formes rectes aniran tenint cada vegada més presència, a partir del 1870.
La moda del tornejat s’estendrà fins ben entrat el segle XX, pel fet que la difusió d’aquest mobiliari la trobarem durant l’època alfonsina.
