La innovadora
escola Bauhaus va sorgir a Alemanya
l’any 1919 i fusionà la docència de les belles arts i de les arts i oficis.
Els pensaments i l’obra d’alguns dels seus professors, com ara Walter Gropius o Marcel Breuer, al voltant del disseny, la seva funció, l’efecte del edificis en les persones que viuen i treballen en ells, etc., segueixen captivant i generant debat al món artístic i entre el públic general. Nascut a Pécs, al sud d’Hongria, l’any 1912, Marcel Breuer obtingué una beca per a l’Escola de Belles Arts de Viena el 1920. Però, decebut pels estudis, va presentar la sol·licitud per estudiar a la Bauhaus, recentment fundada.
La figura de Marcel Breuer (1902 – 1981) és inseparable de la Bauhaus, Com a alumne i, mes endavant , com a director de taller d’ebenisteria, va esdevenir-ne un dels dissenyadors de moble mes prestigiosos i influents durant la dècada de 1920. La seva primera obra de taller fou la “cadira africana” o “cadira romàntica”, tallada a mà i pintada com un gran tron, de clara influència primitivista. Dos anys desprès, creà la cadira Lattice, on ja evidenciava noves inquietuds i influències properes a l’abstracció de l’estètica del grup neerlandès De Stijl, especialment del seu dissenyador Rietveld.
El disseny i
creació de mobles va ser una de les disciplines que més contingut i innovació van aportar a l’escola de la
Bauhaus. De fet, el mobiliari va contribuir en gran mesura a la formació del
nom “Bauhaus”, una llegenda que ha traspassat els seus orígens i límits.
La cadira de travessers
(Lattenstuhl o Lattice chair) de Marcel Breuer,
i els seus dissenys de mobles d’acer tubular han esdevingut veritables icones
del segle XX, així com les butaques Barcelona i Weissenhof, de Mies van de
Rohe. Es van convertir en símbols del disseny modern, sobretot en la recerca de
funcionalitat i desmaterialització progressiva.
Marcel Breuer ja ho expressava amb la idea utòpica de la “columna
d’aire”, el pas natural a seguir, segons ell, després de la cadira de braços Wassilly,
amb la qual va idear la suspensió de la persona asseguda còmodament en una
cadira de braços de mínim pes, gràcies a l’acer tubular. Sembla que Breuer, es va inspirar en el manillar de la seva
bicicleta i desenvolupà els primers dissenys amb la col·laboració d’un taller
sense la implicació de la Bauhaus. Com a director del taller, un dels primers
dissenys va ser la butaca Wassily, l’any
1926.
L’any 2003, es va
organitzar l’exposició a Berlin: “Mobles Bauhaus”, que va aplegar mobiliari i
documentació inèdits d’un període de quaranta anys; per retre un just homenatge
a tots els artífexs que contribuïren en la creació i disseny de mobiliari,
produïts entre els anys 1919 i 1933 a la Bauhaus.
Les peces del
taller de la Bauhaus d’aquesta època es caracteritzen visualment per ser innovadores
en el tintar de les fustes o en la inclinació de les potes posteriors de les
cadires però, en el fons es basen en formes convencionals. Aquets models
tingueren força acceptació entre la classe mitjana que adquirí mobiliari a la
Bauhaus. Però van ser els dissenys de mobles mes radicals de Marcel Breuer i Josef Albers els que catapultaren
la Bauhaus a la fama. Juntament amb el llum de Jucker i Wagenfeld, la cadira de
travessers de Breuer va esdevenir-ne la peça
insigne.
Els anys 1923 –
1925 van ser els anys daurats per al taller d’ebenisteria i per a tota
l’escola. Si bé la cadira de travessers de Breuer es
va vendre amb èxit, l’any 1924, la gran part de la producció del taller era
sota comanda per a peces individuals.
L’excepció va ser
el mobiliari per a infants. Aquesta tipologia de mobiliari dissenyades per Breuer i adaptada als nens era innovadora a la
dècada del anys 20 i la Bauhaus va saber aprofitar una demanda incipient de la
classe mitjana que perdurà fins als anys 30. L’any 1924 Breuer va marxar de la Bauhaus a treballar a París per a un
arquitecte, però acceptà de tornar a la nova seu de la Bauhaus a Dessau, en
rebre la invitació de Walter Gropius per dirigir el taller d’ebenisteria.
Com a director
del taller d’ebenisteria de la nova seu a Dessau, els dissenys de Breuer per a l’edifici de l’escola i per la casa
de Gropius van inaugurar el nou període amb molt bona acollida de la premsa.
Aquesta casa es va idear com a l’escenari propagandístic ideal. Ja no hi havia
lloc per al mobiliari antic, només peces de la nova era funcional. També
Kandinsky, Muche i Moholy-Nagy van encarregar al taller i a Breuer mobiliari per a les seves cases.
Un dels exemples
de la nova experimentació de Breuer va ser
la remodelació d’un apartament per al productor teatral Erwin Piscator i la
seva esposa Hildegard a Berlin, el 1937.
El compromís
docent de Breuer ocupava molta dedicació que
li restava temps creatiu de l’escola. Quan Gropius va renunciar a la direcció
de l’escola, Breuer també va abandonar-la, l’abril de 1928 i tots dos es
traslladen a Berlin on s’establi com a arquitecte i dissenyador.
L’any 1930, Mies
van der Rohe n’assumí la direcció per donar a la Bauhaus una nova orientació.
Els únics prototips produïts després de 1937 en fusta i acer van ser els seus.
No passa
desapercebut el fet que les propostes d’arquitectura i de disseny
d’interiors de Gropius, Breuer,
Moholy-Nagy i Bayer –tots ells antics professors de la Bauhaus – volien ser una
projecció internacional d’aquella Bauhaus que ells havien viscut.
L’any 1931 cansat
de les critiques de la oposició de l’Associacio d’arquitectes va marxar de
Berlin i es traslladà a Budapest, per després tornar a Alemanya i, tornar a
marxar a Suïssa el 1933. Poc temps després, s’establi a Londres per col·laborar
amb Gropius a l’empresa Isokon.
Propiciat pel
retorn de Gropius a la docència a la Universitat de Harvard als EE.UU, on el
mateix Breuer va esdevenir també professor.
Tot i que Breuer es concentrà en el treball d’arquitectura,
durant la resta de la seva trajectòria professional, no deixa de dissenyar
mobles. Des de la seva arribada als EE.UU fins el encàrrec de l’edifici de la
Seu de la Unesco de París, Breuer es va
convertir en un dels arquitectes preferits de les classes dirigents
progressistes. Potser per darrere de Mies van der Rohe.
El pas a
l’arquitectura monumental en formigó caracteritzà les seves creacions a partir
dels anys seixanta. El Whitney Museum of American Art de Nova York és un dels
llegats més impressionants a la ciutat on visqué fins a la fi dels seus dies
l’any 1981.
