DANGEROUS LIAISONS

Aquesta època de la historia tant exquisidament reflectida en “ Amistats perilloses”  fou un temps feliç (per els pudents, es clar) on l’esperit del confort i la cultura de saló florejaren amb inusitat vigor. El saló, centre neuràlgic de la casa, és convertí també, en el centre del segle. L’origen de aquests salons te lloc al segle XVI, però és al segle XVIII quan adquireix tota la seva rellevància.

La presencia del moble rococó és molt abundant i variada. I res sembla fet al atzar. Podem veure estils mes antiquats, suposadament mes ad hoc a la casa de camp de la tia de Valmont. Veurem mobles estil Lluís XIV (Charles Le Brun va treballar principalment per el rei Lluís XIV i fou el creador de aquest estil) en la part del saló i d’altres i Lluís XV en la galeria.

En el saló de Paris de la Marquesa, el moble és luxós i plenament rococó. Fauteil à la reine, taules auxiliars, bureau plat, canapè, cadires en courant, apareixen de forma continua. Per el espai de Madame de Tourvel, es reserven mobles mes sobris acord amb el nivell social, però també Lluís XV, amb profusió seients amb reixeta i com nota curiosa un fauteuil bureau.

I en aquest segle és quan és culminen tots els elements que fan la nostre vida mes agradables en aquest sentit. La cadira, la butaca, la chaise longe o el sofà, prenen cos en el XVIII i es el moment en que es fixa la distribució dels apartaments, distingint, per exemple, entre l’alcova, el saló, l’antecambra, i una infinitat de petites habitacions com el boidor, el cabinet de travail o despatx, el menjador amb els seus mobles específics e inclús, en algunes vivendes el quarto de bany.

REFERENCIA CLARA DEL MOMENT ROCOCÓ:
Quadre de evolució dels estils francesos, representats en les potes dels mobles i el element favorit dels ebenistes i clients: el rocaille.

El perfil és fa mes estilitzat durant el rococó i les potes es rematen amb un “cabochon”.

El mobiliari de seient evoluciona cap a estructures mes confortables i comodes durant el regnat de Lluís XV. A diferencia de l’estil anterior – Lluís XIV -, en el segle XVIII la tapisseria és mes rica, la línea es fa mes lleugera i voluptuosa, la profusió de relleus, bronzes i detalls s’accentua. No oblidem que es el moment del luxe, la festa i el plaer com protagonistes, per axó la nova moda és còmplice dels gustos socials.

La siège en cabriolet o courant.

  

               


Consola Lluís XV.  

                                              

Table-a-ecrire

  



Canape



  

Resumin i per acabar, la meva opinió és que la herència del moble del segle XVII és un estil que es resisteix a morir.

LA RESTAURACIÓ DE LA LACA URUSHI

Des de la obertura de les grans rutes marítimes cap Orient la laca extrem oriental urushi va ocupar un lloc de prestigi entre les mostres exòtiques orientals, que principalment arribaven a la Península per el port lisboeta. Durant el segle XVIII, el col·leccionisme de la laca es va unir a la moda xinesa, i la badia de Cadis és convertí en el lloc de tràfic i comerç de aquests objectes. En la Edat Contemporània, motivat per la política aperturista del nou govern japonès (1868-), les exposicions universals, com la de Barcelona (1888) en el cas espanyol, es convertiren en vehicle de transmissió del art japonès provocant, de nou, la febre col·leccionista de les obres urushi.

El art de la laca extrem oriental utilitza un producte vegetal, la sàvia del arbre Rhus vernicifera.

El secret del art de la laca urushi consisteix en repetir, damunt un suport generalment de fusta, nombroses capes de aquesta sàvia amb un lent procés de consolidació alternant amb una delicada tasca de polit de cada capa. El profund brillo del urushi de color negre (roiro) ofereix un aspecte incomparable amb d’altres tipus de laca o els seus succedanis.

Les restauracions de peces de laca tenen un codi que és immutable des de fa molts segles. Com que es tracta d’un producte que prové de la natura, no ha canviat la seva fórmula. Per fer les restauracions, s’hi aplica pols de tonoko, que és una terra recollida a les vores dels llacs al Japó, fregant-la amb un cotó fluix i oli per polir i recuperar el seu estat real. La virtut d’aquesta massilla és que es molt elàstica i ajuda a minimitzar la dilatació/contracció de la fusta.

Les peces fetes amb laca oriental s’interpreten i s’entenen a través del filtre subtil dels valors culturals, que son diferents al Japó i a occident. En aquest valor cultural es basa un dels principis fonamentals dels criteris de restauració vigents, el de retirabilitat.

Al Japó es fa per mitja de l’ús de materials basats en urushi, mentre que a occident no es fan servir aquests productes. Això respon al fet que cadascun dels criteris es justifica des de la seva realitat cultural.

Una arquilla per tot l'any

ARQUILLES DE FINAL DEL SEGLE XVII

Les arquilles o escriptoris son peces de mides petites (48,5 x 67,5 x 35 centímetres) de estil barroc i que apareixen al Renaixement.

Anvers era un dels centres més famosos de producció de escriptoris decorats amb pintures al segle XVII. Aquestes pintures es treballaven tant sobre coure com marbre o vidre i s’emmarquen amb fustes exòtiques com el banús o xicranda. La mestria obtinguda per part dels artesans flamencs en justifica el prestigi i la influencia que van exercir sobre altres centres europeus, com Nàpols i Mallorca.

A Catalunya, la presència d’escriptoris a l’habitatge va ser habitual fins al primer quart del segle XVIII, i alguns d’ells procedien d’importació,

Els diferents models d’escriptori eren citats de manera precisa, amb termes propis per a cadascun d’ells. Així doncs el vocable “arquilla” fa referència al model d’escriptori amb els calaixos vistos.

Aquests mobles és classificaven en tres categories: arquilla,  arquilleta (o petita arquilla) i la arquimesa que designava l’escriptori amb tapa abatible que tancava els calaixos.

Per a la construcció d’aquests escriptoris, a Catalunya es varen utilitzar com a materials la fusta de noguera decorada amb embotit de cirerer, os de marfil  i una altre fusta fosca (que es desconeix el nom), fusta de ribera (al interior), i la part del darrere està feta amb pi. Petites cantoneres de llautó i panys de ferro forjat.

La construcció dels calaixos és acurada amb els costats prims emmetxats amb dues cues d’oronella. Les potes son tornejades.

La distribució dels calaixos no correspon amb el que aparenta a primera vista. Normalment el frontal està organitzat amb dotze quadres de igual mida que semblen dotze calaixos que representen els dotze mesos del any, però en realitat, en cada una de les files superiors, només hi ha dos calaixos, i a la inferior un de llarg que ocupa tota l’amplada. Els frontals dels calaixos està construït amb fusta de noguera i peces d’os de marfil. Les estampes de l’època son models per escenificar feines del camp pròpies del mes. Les imatges son detallades i els personatges porten indumentària del segle XVII. Alguns inclouen el signe del zodíac corresponent

Entre les arquilles de producció catalana destaquen les que decoren els frontal dels calaixos amb petits quadres pintats amb aquarel-les sobre paper, normalment representant paisatges. Els costats del mobles estaven decorats amb os de marfil amb motius geomètrics d’influència oriental

Afegeix interès aquest moble el fet que disposa de curiosos secrets (amagatalls), i que els calaixos de aquests mobles no tenen cap tirador per agafar-los.

Aquest moble correspon a una peça única que és suma a la producció catalana del Barroc, on Barcelona era un dels centres productius mes importants de l’època a Catalunya.

Comoditad i Agradar

COMODITAD I AGRADAR

Resum text:

Segons Bernad Rudofsky, crític irascible de la civilització moderna, “ el seure en cadires és un “hàbit adquirit, com el fumar”.

Les diferencies de postures divideixen el mon tant com les fronteres politiques. En quant a postura, hi ha dos bàndols: els que seuen en cadires ( el cridat mon occidental) i els que seuen a terra (tots els altres).Nomes existeix un exemple de civilització en el qual hagin coexistit el seure en cadires i a terra, la Xina antiga.

Sembla ser que els mobles varen anar apareixen com resposta funcional als terres freds, i és cert que la major part del mon dels que seuen a terra està en els tròpics

També és cert que la gent habituada a seure a terra se sent físicament còmoda en aquesta postura mentre que la acostumada a cadires dessequi’t se sent cansada e incomoda, però és impossible explicar la elecció cultural de una manera o altre per diferencies en la morfologia humana. El seure a terra amb la espatlla recta pot ser bo per al cos.

Encara que les cadires varen començar a donar servei a activitats mes quotidianes com menjar o escriure, la postura asseguda evoluciona lentament al llarg del “Renaixement i el Barroc”.

La cadira va adquirir un paper diferent a la França de Lluís XIV, que va ser una època de assoliments militars, politics, literaris i arquitectònics prodigiosos. També va ser el període en que el mobiliari va apujar a nivell de una de les belles arts i va arribar a considerar-se com part integrant en la decoració d’interiors, i les disposicions desordenades dels mobles del passat varen cedir el lloc a una decoració estrictament ordenada.

Havia ebenistes com Golle, Cucci i Boule que crearen peces de una bellesa extraordinària – especialment escriptoris, armaris i calaixeres-, però els mobles per seure es varen quedar estancats en una “incomoditat daurada”.

Opinió personal:

Es possible que els mobles i entre ells les cadires apareixeran com a resposta funcional als terres freds. Però tots els creadors de mobles per seure  els mesopotàmics, els egípcies i els grecs vivien en climes càlids. Y per complicar mes les coses, els coreans i japonesos, que si vivien en regions fredes, mai experimentaren la necessitat de crear-los i per això, se las arreglaven amb plataformes que escalfaven.

El seure a terra és natural i les persones que ho fan no pensen en com seure i a on.

El fet de seure en una cadira és un altre assumpte. Aquet fet, obliga a la civilització asseguda a estudiar, tard o aviat, la qüestió del confort.