martes, 13 de mayo de 2014

OBSERVATORI DE TENDÈNCIES


New Classics – Capellini
Calaixera by Shiro Kuramata
Sublime by Hand – B&B
Moble menjador

Everyday Solutions – Campeggi furniture
Cadira de disseny original de metall – LAZY BASKETBALL by Emanuell Magini


Basik & Raw – Muuto furniture
Cadira Cover Chair. Aquest producte interpreta la tradicional cadira de fusta. És una cadira còmoda i contemporània que obté el seu nom gracies al premsat del Pluwood del respatller que fa que inhibeixi totes les peces involucrades en el producte.

Mind the Green
Llapis impressora by Jin Kim

The Essentials – Aero design furniture
Llibreria

Once upon a Future – Electrolux
Amb aquesta sèrie Electrolux vol traspassar els límits del disseny de electrodomèstics i demostrar que aquests no tenen per que ser “avorrits i de color blanc”.









domingo, 4 de mayo de 2014

Santa & Cole

Santa & Cole


Mod. Oceà – 1998  de: Álvaro Sifa Vieira







Els bancs “Oceano” de la firma Santa & Cole, ocupen un espai al Passeig de La Garriga, donant benestar als vianants que com jo busquem una estona de pau asseguts, després, de fer una bona caminada per aquests meravellós i frondós entorn.

El disseny de aquest banc, dibuixa les ones del mar en calma, donant un aire mariner a aquest passeig fresc a l’estiu i que ens transporta per un instant a les meravelloses platges veïnes.



miércoles, 26 de marzo de 2014

El disseny industrial en la historia


Allà per l’any 1972, en el Museu d’Art Modern de Nova York, és va fer l’exposició de disseny italià titulat: “El nou paisatge domèstic”.

Dissenyadors pròxims a Studio Alchimia , com Alessandro Mendini i Ettore Sottsass, varen es començar a produir obres en el llenguatge postmodern, amb continguts irònics sobre el moviment modern a traves de la decoració aplicada. Mes tard, Memphis produí monumentals i vistosos dissenys “Neopop” que varen causar gran commoció a nivell mundial. La obra de Memphis tenia una sèrie de influencies mol eclèctiques i és burlava intencionalment de la noció del “bon gust” amb laminats de plàstic de motius atrevits i formes estrafolàries. Memphis contribuí significativament a popularitzar l’antidisseny i, per tant a la acceptació del postmodernisme com estil internacional en els vuitanta. Els estils postmoderns abraçaren el pluralisme cultural de la societat global contemporània i utilitzaren un llenguatge de simbolisme compartit per transcendir fronteres.

El caràcter eclèctic del postmodernisme no sols reflexa el domini del individualisme si no també la major fragmentació de la societat durant els anys vuitanta. A finals del vuitanta l’estil s’havia diversificat mes encara i englobava el descontructivisme i post industrialisme. En els noranta es va motivar als dissenyadors a buscar enfocaments menys expressius i mes racionals. L’atractiu del postmodernisme comença a trontollar . Les atractives manifestacions del antidisseny dels vuitanta han estat substituïts per el silenciós minimalisme del noranta, però la influencia del postmodernisme segueix viva, ja que al qüestionar el moviment modern a causat una important e ininterrompuda revalorització de l’essencial en el disseny.

La postmodernitat, entesa per alguns com una verdadera ruptura amb la modernitat; mentre que per d’altres consisteix en una continuïtat de ella a partir de l’exacerbació dels seus propis continguts i contrasentits, la postmodernitat és la conseqüència de la decadència de la societat industrial i de transformacions socials.

domingo, 23 de febrero de 2014

Mi Tio

“Mi tío” és una pel·lícula que resumeix fantàsticament la arquitectura i la ciutat de mitjans del segle XX. La pel·lícula de Jacques Tati mostra els contrastos entre dos mons, dos maneres de viure i de entendre la ciutat i l’arquitectura que a finals dels anys 50 és superposarien violentament.

Un és el mon de la modernitat exagerada per un optimisme futurista i l’altre serà representat per la ciutat tradicional.

Aquests dos mons estan representats en la pel·lícula de Tati en tres nivells diferents: l’habitant, la seva casa i l’entorn quotidià o el barri. Un nen va ser el connector entre aquests dos mons completament diferents. Ell viu en el barri modern, en una casa moderna i té una família moderna. A l’altre costat, esta l’Oncle del nen, Monsieur Hulot representat per Tati, que viu en la part antiga de la ciutat, en una casa antiga.

La afilada mirada critica del director marca en cada escena les diferencies entre aquests dos mons en un contrapunt incessant. Tati passa habitualment a buscar al nen a la escola, per portar-lo després a casa de la seva germana, qui esta casada amb Arpel, un exitós fabricant de plàstics. Tati en canvi no te feina.

La Vila Arpel és una bombolla supermoderna, esnob, freda i poc pràctica tancada al exterior mitjançant un mur que la separa de la resta del barri. Només una gran contraporta per el cotxe la connecta amb la ciutat. La casa de Tati en canvi és un complex laberint de vivendes, escales i passadissos on difícilment és pot escapar de la mirada, la salutació, la conversa casual, en definitiva del contacte social amb el barri. La casa forma part del barri.

Davant de la casa moderna i tancat entre els seus murs, és troba un jardí meticulosament dissenyat fins el mes mínim detall, fins el punt de dificultar qualsevol activitat que és vulgui realitzar en ell. Una imatge clara que és reflexa en el constant avorriment del nen quan esta a casa seva. En contrast, el pati de la casa de Tati és el barri mateix. Els nens del barri es reuneixen i jugant en solars vuits o entre els cotxes al carrer.

Mentrestant la “eficiència” sembla ser la paraula que expressà la casa moderna, amb els seus mecanismes electrònics a distancia i els electrodomèstics omnipresents en la vida familiar (nomes la cuina, immaculadament blanca ja és una complexa sala de maquines on sentir-se perdut) i dissenyat amb un estil tan avantguardista com poc acollidor i funcional;  és la “ineficiència” la que és retracta en el barri antic on ningú sembla fer el que te que fer: el verduler ven des de la taula de un bar a uns cinquanta metres del lloc de verdures, l’escombriaire no escombra, etc. No obstant la mirada és critica i la eficiència acaba sen inconvenient quan mes de una vegada els artefactes no responen als seus amos.

La cinta, escrita , dirigida e interpretada per Tati en 1958 fa una critica mes acida contra la societat moderna, tecnificada i deshumanitzada i també contra la societat de consum i el mecanisme que ofega l’individu.

martes, 21 de enero de 2014

LA TORRE DELS AMBICIOSOS, 1954


Quan el president de una important empresa de mobles (Tredwway Corporation) mor de repent, és desencadena una lluita imparable per la successió. La lluita per el poder, portarà als candidats a utilitzar tota mena de estratègies,

La pel·lícula esta basada en la vida del arquitecte i dissenyador Eames com a vicepresident i cap del departament de I+D+i de la companyia.

“La torre dels ambiciosos”  revela com un lluïdíssim i vigent document sobre com deurien ser les empreses i els seus productes, anteposant sempre la qualitat als diners fàcils. Just el contrari de avui dia. Per això Eames és revela. Ell, a pesar del seu important càrrec, esta sempre a la fabrica de mobles, treballant dur, embrutant-se, apreciant la qualitat del producte ben acabat. Esta “on es couen les coses”. Esta, sobre tot, en l’anima del negoci i, per tant, en l’anima dels treballadors.

El mobiliari que podem veure a la fabrica de mobles és pesat i recarregat, d’estil gòtic i neogòtic, mobles de pell (oficina) i taules amb molta talla; parets revestides amb fusta.

El mobiliari de la llar de Eames, és mes modern (menys recarregat) i minimalista, amb espais mes oberts i fluïts, mostrant per tant, una evolució cap un disseny de mobiliari mes industrialitzat i seriat.

Al final, podem veure com hi ha diferents maneres de interpretar com gestionar una empresa; sempre des de la perspectiva professional de cada individu, i que en la majoria de les companyies, és difícil compaginar la part dels resultats econòmics amb la qualitat del producte produït.

 

 

Francesc Montero

2n Mobiliari

miércoles, 4 de diciembre de 2013


ARNE JACOBSEN
Arne Jacobsen (1902 – 1971) fou arquitecte i dissenyador, nascut a Copenhaguen. Va estudiar a la Acadèmia Reial de Belles Arts de Dinamarca i mes tard a la Facultat de Arquitectura.
Jacobsen fou una figura de gran prestigi internacional, que consegui fusionar els ideals modernistes amb el naturalisme tan característic del disseny nòrdic. Fou un geni del art noveaux i dels seus dissenys s´ha dit que son molt senzills, elegants i funcionals i un altre terme que s’utilitza per el disseny que es diu “a temporal”.

El seient que he triat per fer el comentari, és el que Jacobsen va dissenyar per el teatre a la platja de Bellevue (1935 – 1937).
 
 
M’ha interessat aquest seient per la tècnica utilitzada per la seva fabricació, doncs es tracta de varies lamines de xapa de plataner per la part interior, impregnades de cola tipus urea formol i la ultima xapa que és la vista, en aquest cas és de faig. Tot aquest paquet de xapes, es posa dins de una premsa de alta freqüència que polimeritza els components actius de la cola, endurint-la de forma irreversible. Després, és mecanitza la peça donant-li la fora desitjada.
Aquest sistema de producció, permet la realització de fabricacions en sèrie.

miércoles, 6 de noviembre de 2013

EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DE PARÍS


ART DECO, ART NOUVEAU I MOVIMENT MODERN (Le Corbusier)

La Exposició Internacional de Paris (1889) va permetre que molta gent coneixes l’Art Deco, però l’origen  de aquest estil francès és mes antic. El va provocar la arribada dels ballets russos (1909) van tenir un efecte molt important en la societat parisina. Part del atractiu de l’Art Deco era el seu aire glamuros. Els principals partidaris del nou estil eren modistes rics.

L’Art Deco fou l’últim de una sèrie d’estils creatius. El moviment de les “Arts and Crafts” de Anglaterrra havia començat a produir l’estil “Chalet Angles” que igual que el de “Reina Ana, es basava en una arquitectura domestica anterior, mes lliure i original en l’ interiorisme dels espais interiors. Cap l’any 1925, és donava per fet, al menys a França que es podien dissenyar interiors confortables sense cap referència en el passat.
Desprès de la primera gerra mundial, l’ambient excitant dels anys vint; la prosperitat de la postguerra estava en plena efervescència, i l’estil modern-jazz semblava l’adequat. Va haver consens en que l’exposició de Paris va esdevenir un èxit. L’estil “mes modern dels moderns resultava estrany a vegades, exòtic sovint, però tothom estava d’acord en que era el futur.

També va participar amb un pavelló a la exposició de Paris, una revista petita que es deia “Esperit Nou”, en quant al públic en general no els hi va interessar gaire la casa exposada al estand de “Esperit Nou”. Tampoc cap dels articles publicats sobre l’exposició que es varen publicar en les revistes americanes e angleses de arquitectura varen fer cap menció directament del edifici. Però, aquest edifici que ni tan sols va merèixer cap critica, tingué mes influencia en l’evolució de la llar que cap altre.
L’estand estava projectat per els cosins Jeanneret, Chales-Edouard i Pierre. El primer, que era el director de la revista “Esperit Nou” adquirí mes renom amb el seu pseudònim “Le Corbusier”.

Le Corbusier estava totalment en contra del art decoratiu. Vol dir rebuig total per l’ornamentació que caracteritza els estils de resurreccions de èpoques històriques. Però també significa rebuig per les resurreccions tan creatives com els estils de Arts i de Secessió i d’evitar la decoració abstracte del Art Deco.
Le Corbusier, lamenta l’hàbit francès de col·leccionar mobles. En una exposició consagrada a les arts decoratives, el estand de Le Corbusier no tenia cap decoració ni a judici de la majoria res d’art. Segons Le Corbusier, aquests canvis és devien a les necessitats de una “nova era mecàniques”.

Segons Le Corbusier, la tasca del dissenyador consisteig en identificar la solució “correcta”; una vegada trobada, la gent tenia que acostumar-se a ell. En cert sentit, seguia sent un arquitecte del segle XIX aferrissat en la lluita dels estils. De axó tractava l’Esperit Nou: un estil nou, un estil adequat al segle XX, un estil per l’Era de la Maquina, un estil per una vida mes eficient.