LA RESTAURACIÓ DE LA LACA URUSHI

Des de la obertura de les grans rutes marítimes cap Orient la laca extrem oriental urushi va ocupar un lloc de prestigi entre les mostres exòtiques orientals, que principalment arribaven a la Península per el port lisboeta. Durant el segle XVIII, el col·leccionisme de la laca es va unir a la moda xinesa, i la badia de Cadis és convertí en el lloc de tràfic i comerç de aquests objectes. En la Edat Contemporània, motivat per la política aperturista del nou govern japonès (1868-), les exposicions universals, com la de Barcelona (1888) en el cas espanyol, es convertiren en vehicle de transmissió del art japonès provocant, de nou, la febre col·leccionista de les obres urushi.

El art de la laca extrem oriental utilitza un producte vegetal, la sàvia del arbre Rhus vernicifera.

El secret del art de la laca urushi consisteix en repetir, damunt un suport generalment de fusta, nombroses capes de aquesta sàvia amb un lent procés de consolidació alternant amb una delicada tasca de polit de cada capa. El profund brillo del urushi de color negre (roiro) ofereix un aspecte incomparable amb d’altres tipus de laca o els seus succedanis.

Les restauracions de peces de laca tenen un codi que és immutable des de fa molts segles. Com que es tracta d’un producte que prové de la natura, no ha canviat la seva fórmula. Per fer les restauracions, s’hi aplica pols de tonoko, que és una terra recollida a les vores dels llacs al Japó, fregant-la amb un cotó fluix i oli per polir i recuperar el seu estat real. La virtut d’aquesta massilla és que es molt elàstica i ajuda a minimitzar la dilatació/contracció de la fusta.

Les peces fetes amb laca oriental s’interpreten i s’entenen a través del filtre subtil dels valors culturals, que son diferents al Japó i a occident. En aquest valor cultural es basa un dels principis fonamentals dels criteris de restauració vigents, el de retirabilitat.

Al Japó es fa per mitja de l’ús de materials basats en urushi, mentre que a occident no es fan servir aquests productes. Això respon al fet que cadascun dels criteris es justifica des de la seva realitat cultural.